Massimo Cova: entre la raò i el joc, per Pere Puiggròs

Són molts els paràmetres que poden conformar una obra d’art i, segons siguin uns o uns altres, així serà el resultat formal de l’obra i le seves relacions –més enllà del formalisme– amb l’autor i l’espectador.
Al meu parer, els paràmetres que Massimo Cova utilitza són una fe impecable en les possibilitats de l’obra d’art per generar bellesa, coneixement i ètica –pot ser veritat allò que no és bell?–, acompanyada, aquesta fe, amb l’entusiasme de la contínua descoberta de noves possibilitats, d’una profunditat cada vegada més incloent, d’amplituds estètiques i conceptuals que s’engrandeixen continuament en ser explorades, i el joc, el joc del savi que somriu enfront del propi arteviment quan, escapant-se dels propis paràmetres tot just aconseguits i afirmats, s’enfila damunt de la intuïció i endevina un nou univers pictòric.
Deixar que pensin les mans, i els ulls, i el cor, jugant a l’amagatall amb la raó i el coneixement mental.
A l’obra de Massimo Cova s’aprecia quasi sempre una bellesa sense temps: s’hi pot intuir una qualitat sintètica que tant ens pot fer pensar en l’estatuària hel·lènica com en allò d’estrany que té l’obra d’en Matisse; és com insinuar que darrera de qualsevol expressió formal hi ha una estratègia provocadora que intenta arribar a l’ànima de l’espectador, tot sortejant les creences artístiques que pugui tenir, juga amb ell, i amb tota la història de l’art, i potser per això és creïble.

Pere Puiggròs


NEXT
Monotípies



Loading