Fer-nos eterns, per Pere Formiguera

Moltes vegades hem considerat la fotografia com un auxiliar de la memòria. Un estímul del record fixat en un tros de paper. Un fragment de vida arrabassat al temps, que solem guardar en algun calaix de casa pensant que ens serà útil en el futur. I, en certa manera, és així. Anys més tard, quan retrobem la vella fotografia, potser ja mig descolorida, sembla com si un allau de sensacions i records ens envaïssin el cervell i ens retornessin a èpoques pretèrites que ja teníem mig oblidades. I aleshores recordem, com si fos ara, el vell aspecte del nostre carrer, la mirada sorruda de l’avi, l’objecte que ja no sabem on para, i fins i tot som capaços de sentir de bell nou l’olor càlida d’aquell paisatge que ara ja no existeix. Les imatges desperten tot de sensacions que dormien a la nostra memòria a l’espera d’un estímul que les fes reviure. I, a vegades, fins i tot ens fan plorar…

Només per això, ja hauríem d’estar agraïts a la fotografia.

El record és important i ens ajuda a confegir la nostra història particular. Però és que encara hi ha més.  Hi ha altres utilitats i avantatges que la fotografia ens proporciona a bastament i que cal que ens acostumem a utilitzar de la millor manera que ens sigui possible, pel nostre propi bé i el de tota la gent que ens envolta i conviu amb nosaltres.

L’art, es miri com es miri, té una destinació utilitària, i existeix per a servir-nos. Per a crear un pont de comunicació i reflexió que ens ajudi a conèixer-nos millor i a situar-nos, com a individus, dins una  col.lectivitat que ens fa més rics espiritualment i que ens engrandeix com a persones.

I és justament en l’assimilació d’aquest context social en el qual es mou cada un de nosaltres, i en la seva justa comprensió, que podem mesurar-nos com a persones, comprendre millor la nostra realitat i, en definitiva, sentir-nos més lliures.

I també en aquest aspecte la fotografia ens ajuda. I molt.

Jo diria que, deixant a part els aspectes historiogràfics i documentals, fotografiem per a posseir. I per saber on som. En quin lloc ens movem i quina relació mantenim amb el nostre entorn. Fotografiem per saber on vivim i com interpretem el nostre paisatge quotidià. Per entendre tot allò que ens envolta i que conviu amb nosaltres. Per adonar-nos que sóm vius i que ocupem un espai i un lloc determinats i determinants.

Fotografiem per entendre’ns a nosaltres mateixos. I, en aquest sentit, la fotografia ens enriqueix i ens fa més savis.

*  *  *  *   *

Un bon dia, no fa gaire, en Massimo Cova va venir al meu estudi i va ensenyar-me tot de fotografies d’Arenys de Mar. Ell no sabia (ni jo li ho vaig voler dir), que uns dels meus primers records d’infància a la vora del mar era precisament d’aquesta població, a la qual jo havia anat, de ben petit, a passar uns dies amb la meva mare i el meu germà, a la darreria de la dècada dels cinquanta. Uns amics dels pares ens havien deixat una caseta blanca, al bell mig del poble. Era cap a final de juny, i hi havia encara pocs estiuejants i, que jo recordi, encara menys turistes vinguts d’altres contrades.

El meu germà i jo érem dos nens barcelonins, i això volia dir aleshores que la nostra idea del mar es reduïa a alguna visita al port de la nostra ciutat i potser a algun viatge amb aquella mena de transatlàntics de joguina anomenats golondrinas, que et feien fer una passejadeta entre vaixells immensos i solcant aigües olioses i plenes de brutícia… Les nostres vacances d’estiu eren sempre en una casa familiar a la Plana de Vic, o sigui que el mar, el que se’n diu el mar, el vèiem gairebé exclusivament a les pel.lícules.

Ara aquell meravellós descobriment perviu en la meva memòria com si fos una nebulosa idealitzada. Com un somni de nen. Recordo que, acostumat com estava a banyar-me en un riu no massa ample que baixava prop de Taradell, el mar em va semblar una autèntica exageració. Ras i curt. Aquella quantitat d’aigua superava totes les meves expectatives. I aquell soroll de les onades, que encara no sé ben bé si em feia una mica de por o m’acaronava les orelles com una cançó de bressol… Recordo que experts pescadors de crancs de riu com érem el meu germà i jo, no acabàvem d’acostumar-nos al fet que els crancs de mar, en lloc de fugir cap enrere com els de riu, se’ns esmunyíssin de les mans amb la seva hàbil fugida lateral. I això per no parlar del perill de trepitjar una garota, que de bèsties com aquelles sí que no en trobàvem pas al nostre riu. I recordo altres coses que no sé ben bé si les recordo o simplement crec que les recordo. I és que aquells dies d’estiu a Arenys, no vàrem fer fotografies. I jo, que ara sóc fotògraf, sé perfectament que no puc refiar-me només de la memòria. També necessito el document. Un paper que sigui capaç d’estimular el meu cervell i fer-lo més precís. Una imatge que aclareixi el núvol i el converteixi en història.

Sóc perfectament conscient que totes aquestes digressions sobre el meu primer encontre amb el mar, i sobre els crancs i tot això que acabo de dir, poden no semblar massa adients en el context de la presentació d’un llibre que no és precisament la meva biografia ni res que se li pugui assemblar. El què passa és que aquest llibre d’en Massimo Cova em sembla una mena de passeig vital escrit en clau simbòlica, justament per tal d’evitar la biografia personal i anar a instal.lar-se en el terreny molt més generós de la biografia col.lectiva. I, en aquest aspecte, me’n sento protagonista, de la mateixa manera que se’n pot sentir qualsevol de vosaltres, que s’estimi Arenys i que n’hagi fet part del seu paisatge interior.

Hi ha un nen que juga a la platja. Un gos el segueix, i el mar l’espera. Encara no s’hi ha llençat, però corre cap a l’aigua com si corregués cap a sa mare. És el naixement. El naixement de la vida, que ve de l’aigua com en la més pura iconografia clàssica bottichelliana, i el naixement de l’amistat amb la natura que suggereix el gos juganer i amatent al seu jove company al qual vigila i protegeix.

Hi ha també un túnel. El símbol per excel.lència del camí iniciàtic. Del pas de la foscor a la claror. De la descoberta i del creixement. Un túnel que és tant d’anada com de tornada. Que ens permet triar el camí que volem emprendre, i ens dóna opció a refer-lo en sentit contrari sempre que ens vingui de gust. O no és cert que cada cop que baixem a la platja ens tornem a sentir una mica nens? De fet, hi anem quasi nus, gairebé com quan vàrem sortir de la mare. I és el mateix túnel que ens ofereix generós el camí de retorn cap la nostra realitat quotidana sense tancar-se mai, sempre obert al nostre somni.

Després hi ha gent que juga. Bicicletes que ens fan volar. Pedalades que ens agermanen. Focs que s’acosten a l’aigua i que, de nit, semblen omplir la nostra ànima de la màgia blanca del desconegut amable. No s’encenen els focs per por a la foscor. S’encenen per compartir-la mentre ens veiem les cares i som capaços de ballar i cantar entre amics que veiem per primera vegada i amb els quals podem compartir, per una nit, un tall de coca i una mica de cava fresc que bevem escoltant el ritme compassat de les onades trencant a la platja.

I, de cop i volta, aquestes idees abstractes  -la vida, el joc, l’amistat- es contextualitzen. Se situen en un lloc determinat. En un espai físic i temporal. L’autor situa les idees en un escenari concret que no és altre que la vila d’Arenys. Primer ho fa en un to festiu, retratant la festa al carrer. Una certa disbauxa controlada que ja ens suggereixen les fotografies immediatament anteriors. La gent ja no solament neixen, s’inicien a la vida i aprenen a conviure sinó que ho fan a Arenys de Mar. I aquesta pertinença a una col.lectivitat els dóna una nova carta de naturalesa que fa que es puguin reconèixer a si mateixos com a conjunt.

Després, en Massimo Cova obre el camí de la reflexió. I comença a recórrer el seu poble en solitari. Com si hagués arribat a una vila fantasma. La gent desapareix del carrer, com si fos un diumenge, a l’hora de la migdiada. Cada fotografia és una mirada silenciosa a l’espera que siguin les pedres les que parlin ara. A primer cop d’ull, i coneixent la condició d’arquitecte del seu autor, podria semblar un inventari de carrers i places fet amb una mera pretensió de caire documental. Però jo penso que és molt més que tot això.

Fotografiar l’espai en el qual ens movem quotidianament és una manera excel.lent de redescobrir-lo. De saber-lo viu i mutant sense parar. I d’entendre que som com som en gran part perquè vivim on vivim. Perquè aquest espai viu que ens envolta ens condiciona i determina també el nostre tarannà i la nostra manera de ser individual i col.lectiva. L’ombra de l’arbre que es projecta a la façana de la casa és un bon exemple d’aquesta convivència entre la pedra (treballada per l’home, no ho oblidem), i la fugacitat de la vida que l’habita. Per mi, aquestes fotografies no estan fetes com un reportatge, sinó que han estat concebudes en clau de retrat. O encara més: d’autoretrat. Perquè nosaltres també som part del paisatge i ens hi podem reconèixer sense massa dificultat.

Continuo endavant, mirant-me les fotografies. I dic endavant perquè penso que, si més no en aquest cas, cal respectar l’ordre que ens proposa l’autor, ja que aquest ordre forma part del conjunt de l’obra. I veig que ara ve el torn de l’arqueologia. És evident que per entendre aquest present que fins ara se’ns ha anat mostrant tant des del punt de vista humà com des del de l’entorn, cal endinsar-nos una mica en el terreny de la història. L’antiga casa Calisay és el pretext que tria l’autor per abordar aquest aspecte en la seva crònica fotogràfica. Hi entra de puntetes. Com si tingués por de molestar. I la recorre amb respecte captant tota la màgia de l’edifici. Evocant el seu passat esplendorós i recreant-se en la magnífica dignitat de la seva decadència. I no pot evitar de fer-s’hi un autoretrat. Un autoretrat modest, això sí, ja que només és la seva ombra la que es deixa veure projectada en el terra del casal. És com si el present es projectés sobre el passat en un intent de donar-li vida.

Després sabem que aquesta fusió de passat i present es concreta en nous usos per a la vella fàbrica. El que va ser lloc de treball es converteix en lloc de cultura i esbarjo. Allí on sonava el soroll de les màquines, ara hi sonen les notes del jazz o les veus de músics i actors… I sembla com si el rellotge del temps, aturat fa anys en aquest indret, es posi en marxa novament per a garantir la immortalitat del monument.

Amb menys pretensions històriques, però no pas amb menys importància arqueològica se’ns presenta la casa. L’aproximació fotogràfica és ara molt més íntima, i la història col.lectiva es converteix en història particular. Hi ha una llum càlida que il.lumina una porta vella mig oberta que ens convida a entrar. Les habitacions són buides. O quasi buides, per ser més precisos. Encara hi ha restes d’algun moble que hi devien deixar els anteriors inquilins, segurament perquè ja els suposava un embaràs. Són petits elements que donen vitalitat a la casa abandonada i que fa l’efecte que hagin permès un cert estat d’hivernació. Un no morir del tot. En un racó hi ha un mirall antic recolzat a la paret. Un mirall que ha reflectit el passat i el present, i que està esperat tornar a ser penjat a la paret per seguir reflectint el futur. És cert: la vella casa és viva. Només espera ser vestida per dins altra vegada i una família d’arenyencs que se l’estimi.

Al vespre, a l’hora de la posta de sol, el cementiri es retalla en un fons argentat d’un mar d’aigües tranquil.les. Els xiprers, símbol de l’acolliment, donen la benvinguda al visitant. No és una imatge trista, ni tan solament fúnebre la que ens ofereix Massimo Cova. És una imatge confortable d’un lloc de repòs amb vistes al mar. El cementiri convertit en jardí. En parc públic on anar a passejar sense presses per a gaudir de la calma de l’indret. Segurament li va caldre una mica de temps per a poder fotografiar-lo evitant els turistes que visiten la tomba de Salvador Espriu, com a homenatge pòstum a l’insigne poeta que ens llegà a tots les que segurament són les millors imatges literàries de la seva mítica Sinera.

I en un gest d’amable complicitat, l’autor fotografia el lloc de descans del poeta pel darrere. No li cal cap constatació escrita en forma de làpida de marbre. Només li cal saber que és allí, com hi serà ell i tants d’altres arenyencs en el futur, de forma molt més anònima i sense cap mena d’estridència, compartint la tranquil.litat de l’espai.

A l’església l’atmosfera sembla feta de vellut. Només uns escassos raigs de llum palesen la visió del lloc de recolliment. Sabem que som en un temple perquè la càmera així ens ho fa entendre. I no és pas un temple exclusiu. És un recinte cristià com podria ser-ho, probablement, de qualsevol altra creeença. És un lloc sant que ens convida novament a la meditació i a seguir en la lluita constant per arribar a saber quelcom més de nosaltres mateixos.

Acabat el visionat de les fotografies penso que la seva gran virtut (deixant de banda la seva excel.lència tècnica que, per evident, no penso comentar), és la de fer-nos palès el gran cicle de la vida. I de fer-ho passant de l’abstracció més pura a la concreció més radical. Arenys de Mar no és solament un punt en el mapa. És un lloc privilegiat on viu un munt de gent que viuen precisament allí i no en cap altre punt de cap altre mapa. I aquest llibre m’ajuda a comprendre-ho. Tant de bo cada poble i ciutat del nostre pais tingués algú que fos capaç de retratar-lo d’aquesta manera. De fer-nos veure que, si per a cada un de nosaltres hi ha una història particular que confegim dia a dia, la nostra col.lectivitat no té principi ni final i que la seva història passada i present es projectarà en el futur en la mesura que nosaltres sapiguem usar les eines necessàries per a fixar-la i fer-la anar endavant. I això ens farà eterns.

Prop d’on reposa Salvador Espriu, passeja una noia amb un nen petit en un cotxet. Aquest nen petit és el futur. I el seu nom és Pol Cova. És el darrer símbol d’aquest llibre imprescindible.

Pere Formiguera

Sant Cugat del Vallès, març de 1999.


NEXT
Llums i ombres d’Arenys



Loading