La ciutat des del bus turístic

…la diferència entre la vella i la nova manera de visitar una ciutat és anàloga a la que hi ha entre «mirar» i «veure»…El fotògraf «mira» què i com els altre «veuen». I així, essent una mirada sobre una vista, el llibre explica de manera molt nova els complexos continguts de la ciutat de Barcelona.

Veure o mirar, per Oriol Bohigas

Sembla que en els últims anys s’han produït uns certs canvis en els itineraris de les migracions ocasionals i reversibles: les ciutats s’han convertit en els objectes prioritaris del turisme massiu. Ens sorprèn, per exemple, la quantitat de turistes que inunden diariament no tan sols ciutats historicament tan prestigioses com París, Londres, Roma o Venècia, sinó moltes altres més modestes i menys classificables que s’havien mantingut fins ara en una certa discreció, limitades a recollir només les restes transitòries del turisme marítim, muntanyenc o, en termes generals, lúdic i esportiu, que ha estat el predominant al llarg gairabé d’un segle. Un cas molt característic d’aquesta nova situació és precisament Barcelona, ciutat en la qual, als darrers anys, l’augment de gent que hi ha pernoctat ha estat superior a la resta de Catalunya.

Però penso que aquesta situació no és tan nova i que més aviat és el retorn a una certa tradició històrica. Abans d’encaterinar-se amb les platges i les muntanyes nevades, abans de fer del turisme un exercici purament lúdic o esportiu, les minories cultes relativament benestants viatjeven directament a les grans ciutats a amarar-se de cultura, a visitar monuments i museus. Els famosos «Viatges a Itàlia» del segle XVIII, l’atracció cultural del París vuitcentista en són mostres indiscutibles i l’esplendor de la Nova York de les últimes dècades en mostren la supervivència. És cert, però, que el Romanticisme obrí un nou capítol turístic que es fomentà en el traspàs de segles i que ha culminat en les grans massificacions de la nostra època. L’objectiu prioritari fins fa molt poc ha estat la reconsideració romàntica -i antiurbana- del paisatge natural i la pràctica aferrissada -i antiurbana també- de l’esport i l’aventura relativament domesticadapels charters i les «vacances pagades». Malgrat el respecte que mereix l’eficàcia social d’aquest tipus de turisme, cal reconèixer que ha provocat alguns desastres que són i seran molt difícils de corregir com, per exemple, la destrucció del paisatge de les costes i la massificació mercantil dels àmbits naturals destinats a l’esport de masses que ha comportat, també, importants alteracions visuals i funcionals. Estem ja molt lluny d’aquell turisme que quan s’apropava a l’ús no ho feia amb explotacions massa contaminadores sinó afegint-hi la distinció gairabé aristocràtica dels hotels de luxe a la Côte d’Azur o als paradisos suïssos.

Com he dit, sembla que en els últims anys ha crescut considerablement el turisme especifícament urbà, el qual, amb major o menor substantivitat, ha d’incloure més paràmetres culturals, destinant a altres itineraris el plaer del paisatge i de l’esport i de llurs identitats lúdiques. No sé si la causa ha estat aquella degradació del paisatge que n’allunya la fruïció o, simplement, una nova extensió dels objetius turístics, altre cop tendint a abastar certs aspectes culturals que ara, d’una manera o altra, ja han de ser introduïts en l’organització dels circuits de masses. En aquests circuits, la visita a la ciutat s’ha de fer amb un mètode nou, un mètode que no té res a veure amb el dels viatges setcentistes o vuitcentistes, no tan sols perquè cal tenir en compte les evidents exigències de la massificació -exigències quantitatives però també qualitatives-, sinó perquè l’interés públic s’ha traslladat de la particularitat del monument a la generalització de la ciutat, entesa no només com un conjunt de monuments, sinó com un fenomen social de funcionalitats molt diverses i, per tant, de suggeriments dispersos. No es tracta de «mirar» -admirar, estudiar, catalogar en la memòria de la cultura- els monuments, sinó de «veure» la complexitat real dels fenòmens urbans. Potser sí que la diferència entre la vella i la nova manera de visitar una ciutat és anàloga a la que hi ha entre «mirar» i «veure».

Si hem de fer cas als diccionaris més erudits, de les arrels llatines en deduïm que «mirar» originàriament vol dir «estranyar-se, estar astorat, admirar». Només cal veure’n els derivats com «mirall», «mira», «mirador», «miracle», «miranda», «miratge», «mirífic» i àdhuc «meravella». O en l’ús de la interjecció «mira!» i en frases populars com «mirar-se el melic». En canvi, el verb «veure» no implica mai admiració, sinó simple constatació d’una realitat, tal com queda ben clar, fins i tot, en els seus derivats: «revista», «revisió», «evidència».

La manera més eficaç per aconseguir veure una ciutat en comptes de mirar-la, és compartir un itinerari amb una improvisada col·lectivitat, conduït a una velocitat discreta. És a dir, l’autobús turístic. Per això em sembla un encert aquest llibre de fotografies de Massimo Cova que dóna constància d’aquesta manera d’entendre la ciutat, una manera en la qual no s’hi endevina mai un protagonista específic, aïllat, «meravellós», sinó una realitat complexa però «evident».

L’encert de les fotografies de Cova és precisament haver expressat la complexitat -àdhuc la confusió- dels objectes representats: els monuments són només el rerefons d’una realitat urbana centrada en la gent i en els ambients que la mateixa gent ha conformat i ha donat sentit al llarg del procés de la construcció de les cases, els carrers, les places, els monuments i els jardins, afegint-hi, fins i tot, la modificació ambiental produïda per la presència activa dels mateixos visitants allotjats en el bus turístic. Les finestretes i els retrovisors de l’autobús com a marcs compositius, els reflexos deformats de les cares i els clatells dels viatgers en uns primers plans significatius, els punts de vista forçats i sovint inesperats, les simetries i les asimetries imposades al paisatge urbà des de l’ordre intern de l’autobús, són noves dades en la visió global de la ciutat. La utilització exclusiva del blanc i negre és un bon recurs per situar en el mateix nivell d’importància l’anècdota casual i la representativitat dels monuments, la seqüència fluctuant de l’itinerari i l’estabilitat del paisatge urbà.

El fotògraf en aquest cas «mira» què i com els altre «veuen». I així, essent una mirada sobre una vista, el llibre explica de manera molt nova els complexos continguts de la ciutat de Barcelona. Una guia insòlita de l’itinerari i d’algunes essències formals de la ciutat.

Oriol Bohigas


NEXT
Barcelona de viatge



Loading